Em preocupa l'anar i venir d'uns esdeveniments incontrolables que faran de ma pell una muda corgelada. Faig trenta coses cada dia, en pens deu desenes més, em trob amb vint persones i mir les estadístiques del vimeo cada dos minuts, en temps real. Però, tot i així, aquesta infinita devoció recau sobre els altres i causa un gran abandó de mi mateix. No puc estar sense fer res, sempre amb es cul en punta, però visc dins l'inestabilitat de la baldufa que pot caure en qualsevol moment i quedar ajaguda en diagonal, incòmoda. Ara bé, almenys la baldufa se sosté elegant sobre el seu propi eix, amb aquesta lleugeresa que caracteritza qui actua en harmonia amb qui és. En canvi, a mi em veig com un ratpenat enlluernat per un flaix que esclata dins una cambra de miralls oposats. En fi, dues metàfores i quaranta imatges més per explicar-me per què tantes anades i vingudes, per què tants projectes dedicats als altres i als territoris dels altres, mentre deixo el meu interior erm, sense llaurar?
21 d'octubre de 2013
